Una història en sintonia amb els signes dels temps
I
El CIEMEN naixia a Milà, ciutat cosmopolita, el 1974, després d’uns anys de gestació a Barcelona i Cuixà. Fou a pocs quilòmetres del lloc on l’abat Aureli M. Escarré passà el seu exili fins a la mort (1965-1968). El fundador de l’entitat, Aureli Argemí, era aleshores el seu secretari. D’aquí que posés al CIEMEN el nom d’Escarré i que l’entitat es proposés, d’entrada, seguir les seves petjades i preocupacions. En especial les que es relacionaven amb la ignorància que el públic italià i molts altres públics tenien de la mateixa existència de nacions com la catalana. Escarré recordava als seus interlocutors les paraules del poeta espanyol Antonio Machado, quan posava de relleu el mal que genera la ignorància: “España desprecia cuanto ignora”.
Així fou com el CIEMEN, des del començament, es caracteritzà pel treball encarat a fer conèixer unes realitats callades quan no prohibides pels poders establerts, a les escoles i als mitjans de comunicació. A Itàlia, a molts altres països, i, particularment a Catalunya, sotmesa a les censures de la dictadura franquista. Coherentment, per a fer front a aquesta realitat, el CIEMEN prengué la responsabilitat de convertir-se en una entitat al servei de la pedagogia. La seva primera sortida en públic fou l’edició de la revista Minoranze, destinada a informar i a fer prendre consciència a la gent sobre l’existència d’uns pobles silenciats i perseguits pel fet de ser diferents. D’altra banda, el CIEMEN va cercar col·laboradors que sintonitzessin amb els seus objectius. L’alcalde socialista de Milà, Aldo Aniasi, va oferir una seu a l’entitat que bé ho mereixia perquè, en paraules d’ell, era una iniciativa que naixia d’una necessitat democràtica i es proposava aprofundir en la democràcia. Trobava molt encertat l’eslògan que aleshores havia adoptat el CIEMEN: “Diversos i iguals”.
Una de les primeres persones que s’adherí al CIEMEN fou l’assagista florentí Sergio Salvi, el qual, poc temps abans, el 1973, s’havia fet famós amb la publicació de la seva obra Le Nazioni proibite. El plantejament d’aquest llibre, a més de donar notícia sobre algunes de les nacions sense Estat d’Europa, s’orientava a demostrar que Europa només podria retrobar-se plenament, en pau i justícia, si admetia com a normals tantes nacions que en aquells moments eren marginades. El llibre convidava a donar la paraula a milions de persones que defensaven els drets dels respectius pobles, que no ho podien expressar i si ho feien eren perseguits.
II
Mentre les llavors del CIEMEN s’anaven escampant en la geografia de l’Estat italià i de fora d’ell, una d’aquestes llavors es convertia en planta, en una nova seu, a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà. Un antic monestir recuperat, el 1965, per un grup de monjos de Montserrat, ubicat al bell mig de la Catalunya del Nord, dins de l’Estat francès. Aquest grup era deixeble d’Escarré, el qual n’havia estat el seu abat. Contemporàniament amb ell havia hagut d’exiliar-se. El CIEMEN s’arrelava i floria en un lloc que s’havia transformat en un punt d’encontre de persones que hi anaven des d’un costat i a l’altre de la frontera estatal per a trobar-hi un espai de llibertat, per a confrontar idees, projectes i inquietuds sense pors a les censures arbitràries. Els monjos de Cuixà interpretaren la iniciativa del CIEMEN com a una extensió de les posicions d’Escarré i com a una posada en pràctica de la recent encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII en allò que diu sobre la necessitat de llegir els signes dels temps; un d’ells, sens dubte, sorgit de les reivindicacions en curs a favor dels drets dels pobles.
De la nova seu del CIEMEN en sortiren una sèrie d’iniciatives per a aproximar activistes de les nacions sense Estat. Les més importants foren les anuals “Jornades internacionals del CIEMEN” que anirien aplegant representants de la majoria de nacions sense Estat d’Europa. En aquestes Jornades d’informació i discussió hi entraven tots els temes que suscitaven ànsies, des de les llengües i les cultures discriminades fins a manera de preparar l’estructuració de l’economia i les institucions que havien de tenir les nacions una vegada emancipades i en un món que s’anava globalitzant. Les conferències més importants començaren a ser recollides en una col·lecció de llibres, dirigida pel CIEMEN, titulada Nationalia, un mot en llatí, llengua presa com a aglutinadora de les diferents llengües en què eren publicades les diverses aportacions.
III
Després de la mort del dictador Franco (1975), mentre els pobles sense Estat administrats pel govern central de Madrid es mobilitzaven per a recuperar els seus drets, el CIEMEN establia una nova seu a Barcelona, capital de Catalunya. Des del primer moment, l’entitat centrà els seus esforços en difondre els seus ideals, enmig de la baralla protagonitzada pels partits polítics que s’anaven posicionant, en una democràcia incipient. Davant del perill que els drets nacionals quedessin minimitzats o postergats per tants polítics que aleshores es feien sentir més, el CIEMEN veié la conveniència d’instituir un Tribunal Popular Internacional de Justícia que vetllés pel respecte dels drets nacionals, en compliment del projecte que el mateix CIEMEN havia presentat en les seves primeres Jornades Iinternacionals del CIEMEN (1976).
D’altra banda, observant com l’antiga reivindicació d’enfortir els lligams entre els Països Catalans s’anava desinflant en els programes dels diferents partits polítics més implicats, el CIEMEN publicà un número especial de la seva revista, titulat I Paesi Catalani, en què la defensa dels Països Catalans quedava ben lligada a la qüestió nacional de cada una de les seves parts.
El CIEMEN manifestà el seu desengany davant l’aprovació de la Constitució espanyola (1978) en què els drets nacionals de catalans, bascos i gallecs no eren gens reconeguts. L’entitat es posicionà pel vot negatiu en el referèndum de ratificació d’aquesta Carta Magna. El seu “no” s’aniria repetint, sempre aportant arguments, en constatar de quina forma s’anava perllongant l’esperit del franquisme en el procés dit de democratització; esperit infiltrat en la consigna que els polítics havien d’acceptar la via de la reforma, de la transició, i no la de la ruptura amb el passat i de l’obertura, sense límits, als postulats de la democràcia.
De nou, el CIEMEN va denunciar que les posicions a favor de la transició s’infiltraven en la legislació que el Parlament de Madrid anava confegint, sempre basada en una interpretació restrictiva de la mateixa Constitució, formalment interessada per les anomenades nacionalitats. La petitesa de mires quedà ben palesa, per exemple, en el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i en els altres Estatuts de les “nacionalitats” basca i gallega. Uns Estatuts que tenien més de descentralització de l’Estat espanyol que de resposta profunda a les reivindicacions de les nacions sense Estat.
El desencís generalitzat davant del procés involucionista de la política espanyola arribà al seu punt àlgid al moment que es donà l’intent de cop d’Estat, el 23 de febrer de 1981. Un dels efectes d’aquesta temptativa fou l’increment d’una política ja descaradament involucionista i recentralitzadora, amb la corresponent reducció de les competències autonòmiques i les condemnes dels opositors. En aquest context, el CIEMEN va proposar el rellançament de l’esmentat Tribunal de defensa dels drets nacionals. Però mentre els seus socis discutien com fer-ho, des de la societat civil catalana s’aixecaven veus que demanaven la mobilització popular per a afrontar el cada vegada més evident menyspreu i persecució del govern central a la llengua i la cultura catalanes que s’anaven recuperant. El CIEMEN s’en feu ressò i, juntament amb altres entitats, es convertí, de seguida, en una de les associacions capdavanteres en la creació d’un moviment popular d’afirmació nacional: sota les sigles de Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes començava el 18 de març de 1981 una etapa de mobilització social que havia de durar més de deu anys, amb un gran impacte en el procés de resposta a les polítiques anti catalanes i en les dinàmiques encarades a potenciar la reconstrucció nacional.
Per a portar a terme els objectius de la Crida, el CIEMEN va contribuir a formar una assemblea d’entitats que s’ocupés de servir cada una de les seccions amb què es dividia el treball de la mateixa Crida. El CIEMEN posà, sobretot, els seus esforços en el bon funcionament del Secretariat i en les seccions de promoció de la llengua, de les relacions internacionals i de la cooperació. Durant el primer temps la seu de la Crida fou la del CIEMEN.
Com a fruits del seu treball per la llengua es destacaren diverses accions encaminades a fomentar l’ús social de la llengua i a defensar els drets lingüístics. En seguí la catalanització de diverses empreses privades i públiques, des de grans magatzems fins a l’aeroport de Barcelona. I, pel que fa als drets lingüístics, l’obra realitzada culminà, el 1996, amb la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, un document, amb repercussions internacionals, promogut i redactat per un equip del CIEMEN, del PEN Club català i persones expertes de tot el món. El document va ser aprovat en el marc de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, organitzada a Barcelona pel CIEMEN i el PEN Club el juny de 1996.
Quant a la col·laboració amb la secció internacional, les accions del CIEMEN s’adreçaren a promoure manifestacions populars a la seu del Parlament Europeu d’Estrasburg, el 1985, on s’hi presentà un document redactat pel mateix CIEMEN, acollit solemnement per la presidència d’aquesta institució. El document, redactat en forma de petició, demanava l’entrada de la nació catalana a les aleshores dites Comunitats Europees, com a nació distinta; petició feta mesos abans de l’ingrés de l’Estat espanyol com a membre de ple dret d’aquestes institucions europees (1986). Una altra iniciativa, articulada, amb altres entitats, també pel CIEMEN, fou el lliurament, al mateix Parlament Europeu, de 100.000 signatures a la demanda que el català hi fos reconegut com a llengua oficial (1991). Una tercera iniciativa remarcable, amb el CIEMEN de pioner, fou la concentració cívica, coorganitzada amb representants de diverses nacions sense Estat, davant la seu de l’ONU a Ginebra, el 1986, on es va lliurar una carta adreçada al seu Secretari General en què se l’instava a actuar per tal que l’Assemblea General aprovés una normativa que prioritzés exercici del dret a l’autodeterminació de les nacions avui marginades, com a contribució a la pau i entesa entre els pobles. Finalment, en el marc de les relacions amb les institucions internacionals, tingué un especial relleu l’anada a París, amb un tren ple de catalans anomenat Tren de les Nacions (1987), per a lliurar a la seu de la UNESCO un escrit redactat pel CIEMEN en què se sol·licitava l’acceptació de la nació catalana com a membre d’aquesta institució mundial, dedicada a servir les cultures dels diferents pobles del planeta.
Dintre de la secció de la cooperació, el CIEMEN va promoure diferents accions per a l’ajuda humanitària i l’apoderament de diversos pobles. Ja des dels seus inicis el 1976 a Milà, el CIEMEN va organitzar una conferència-debat a fi d’estimular les ajudes populars al poble friülès, colpit per un terratrèmol. Fou particularment participada per la societat catalana la campanya d’ajuda als pobles d’Etiòpia i Eritrea (1986). La mateixa dècada l’entitat va organitzar campanyes de suport al poble armeni (en aquella època, encara dins l’URSS) i d’alfabetització del poble misquito, a Nicaragua. Durant la dècada de 1990 van ser notables les campanyes del CIEMEN “Ajudem el poble de Bòsnia”, de rehabilitació de centres hospitalaris i escolars i d’acollida de persones refugiades d’aquell país balcànic a Catalunya. L’entitat també va participar en la rehabilitació d’un centre per a refugiats a Albània. I la dècada següent, el CIEMEN va cooperar amb la Comissao Pro-Indio do Acre per a l’edició de llibres en llengües indígenes (2002) i va impulsar un projecte de millora de l’autonomia i la seguretat jurídica dels territoris dels pobles indígenes de la conca del riu Marañón, al Perú (2007), alhora que iniciava línies de cooperació amb organitzacions palestines i kurdes.
D’altra part, el CIEMEN es constituí en un dels fundadors del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que, amb el temps, ha esdevingut una institució articulada pels ajuntaments de Catalunya.
A part de les vinculacions que va tenir el CIEMEN amb la Crida, l’entitat com a tal, singularment, ha participat i promogut moltes altres iniciatives de caràcter internacional. A nivell lingüístic va entrar a formar part, primer assumint-ne la presidència i després en tant que membre de la Junta, de l’Agència Europea per a les Llengües Menys Difoses (EBLUL, per les seves sigles en anglès), una associació amb representants de les llengües minoritzades de la Unió Europea; una entitat interlocutora del Parlament Europeu i finançada, principalment, per la Comissió Europea. D’altra banda, encara amb el suport inicial de la Crida, forjà amb els anys, la Conferència de Nacions sense Estat d’Europa (CONSEU), una plataforma de confluències, de reflexió i debat, per a unir esforços encaminats a canalitzar les lluites a favor dels drets dels pobles, davant la societat europea i el món.
En acord amb aquesta iniciativa, però ampliant-la, el CIEMEN va entrar a formar part de la xarxa d’entitats d’arreu del nostre planeta que pugnen per a l’emancipació social i política, per a un altre món possible, i tenen el punt de trobada en el Fòrum Social Mundial. El CIEMEN hi ha tingut una presència activa, coronada amb la introducció, en l’agenda dels problemes més importants a tractar, de la qüestió nacional. Fruit d’aquesta participació ha estat la institució de la Xarxa Mundial pels Drets Col·lectius dels Pobles, amb seu a Brussel·les, constituïda per entitats civils de tot el món i amb el CIEMEN que n’ha assumit el Secretariat.