Aureli Argemí i Roca (Sabadell, 1936-Barcelona, 2024) és una de les referències imprescindibles en la difusió del coneixement dels pobles i nacions sense estat i en la defensa dels seus drets. Teòleg de formació i secretari de l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré a l’exili (1965-1968), Argemí va esdevenir una figura cabdal de la lluita per l’alliberament nacional del poble català i de la solidaritat internacionalista dels pobles sense estat, tasques la majoria de les quals va desenvolupar des del CIEMEN, l’entitat que ell mateix va fundar a Milà (Llombardia, Itàlia) el 1974 i que no es va poder constituir a Catalunya fins al 1979.
Argemí va ser un activista, estudiós i divulgador prolífic en l’àmbit dels pobles sense estat des dels primers anys de la dècada de 1970, quan, a cavall entre Itàlia i l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya del Nord, va decidir reorientar la seva vida cap a aquest interès. La seva trajectòria vital personal fins aquell moment i la influència d’altres pioners —com el florentí Sergio Salvi, que el 1973 va publicar la seva obra seminal Le nazioni proibite— el van portar a la conclusió que calia encetar una tasca profunda i monumental per fer conèixer a gran escala la realitat dels pobles sense estat, amb la convicció que el desconeixement sobre aquests pobles estava en l’arrel de moltes de les vulneracions que patien. El CIEMEN en seria l’instrument.
El fundador del CIEMEN va saber convertir l’entitat —projectant-hi un tret personal seu— en espai de contacte, intercanvi i diàleg des del principi. N’és prova el fet que la primera gran iniciativa (1976) fos l’organització de les Jornades Internacionals de Cuixà, que fins ben entrada la dècada següent van esdevenir punt de referència de nombroses persones, entitats i moviments de les nacions sense estat d’Europa occidental. Els continguts de les jornades i la inquietud intel·lectual d’Argemí van ser germen d’algunes de les primeres publicacions del CIEMEN —que acabarien desembocant en la creació de la revista Europa de les Nacions i del digital Nationalia— i també van posar els fonaments de diversos fòrums impulsats per l’entitat, com la Conferència de Nacions Sense Estat d’Europa (CONSEU) i la Xarxa Mundial pels Drets Col·lectius dels Pobles.
La voluntat d’incidir políticament per fer reconèixer i respectar els drets col·lectius dels pobles i les nacions va ser un altre dels eixos principals de l’acció d’Argemí a través del CIEMEN. La seva mirada va ser ambiciosa: va promoure la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles (1990) i la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (1996), les quals va provar de fer acceptar en el sistema de Nacions Unides. El blocatge d’una estructura pensada pels i per als estats ho va impedir; alguns dels principis d’aquelles iniciatives, però, ressonen en textos posteriors, com la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes (2006). En l’àmbit dels drets lingüístics, va ser un dels promotors de la Xarxa Mercator, que entre les dècades de 1980 i 2010 va executar projectes nombrosos de divulgació i incidència a Europa, i va participar en l’entitat paneuropea EBLUL, en coherència amb la seva consideració ferma que les institucions europees eren crucials per a la defensa dels drets lingüístics dels parlants de català i de totes les llengües minoritzades del continent.
En l’àmbit nacional, va ser un dels impulsors de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, Cultura i Nació Catalanes (1981), de la Plataforma pel Dret a Decidir (2005) i de l’Assemblea Nacional Catalana (2011), va defensar una aproximació nacional als Països Catalans i va defensar els drets del poble català amb nombroses accions, entre més amb el treball pels drets lingüístics, pel dret a l’autodeterminació —dècades abans que aquesta reivindicació esdevingués tan hegemònica i transversal en el catalanisme— i pel dret de Catalunya a organitzar un referèndum d’independència.
També a Catalunya, i en nom del CIEMEN, Argemí es va implicar en la creació del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (1986), esdevinguda actualment l’agència de cooperació dels municipis de Catalunya. La cooperació i la solidaritat internacionalista van ser, de fet, una altra de les orientacions preferents que Argemí va imprimir al CIEMEN i un dels vectors en què va continuar treballant pràcticament fins als darrers moments de la seva vida. Des dels seus primers contactes, als anys 70, amb pobles com el valldostà o el friülès d’Itàlia estant, s’estira un fil que passa, sobretot, pel País Basc, Galícia, Bretanya, Gal·les, Palestina i el Kurdistan, sense oblidar però Bòsnia, Kosovo, els pobles indígenes andins i del Brasil, els amazics, els sahrauís, Etiòpia o Eritrea. El caràcter multifacètic de l’acció internacional del CIEMEN i el nombre de pobles i nacions amb què l’entitat es relaciona són deutors de la visió d’un home que hi va treballar incansablement durant més de mig segle.