El CIEMEN, conjuntament amb Kontseilua, ECMI, ELEN, Linguapax Internacional, PEN Internacional i UNPO, i un grup d’experts en lingüística i legislació, ha dut a terme una tasca de dos anys de durada per tal de redactar el Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics, una eina de la societat civil per a reclamar drets lingüístics per als parlants de totes les llengües en igualtat. Aquest 17 de desembre ha tingut lloc a Sant Sebastià la presentació del Protocol -per aquest motiu conegut també com a Protocol de Donostia-, amb protagonisme destacat d’Aureli Argemí, president emèrit del CIEMEN (a la fotografia amb el secretari general de Kontseilua, Paul Bilbao, que sosté un exemplar del Protocol).
Argemí i el CIEMEN, efectivament, van ser uns dels promotors de la Declaració Universal de Drets Lingüístics de 1996, que es va signar a Barcelona i de la qual el Protocol de Donostia es declara hereu. Compartim aquí el parlament que Argemí va adreçar, el 17 de desembre, a les més de 600 persones que van omplir el Kursaal de Sant Sebastià per a la presentació del Protocol de Donostia:
(Comença el text)
El 16 de desembre del 1993, aparegué a la premsa la notícia que el PEN Club Internacional, en una assemblea plenària celebrada el dia anterior, havia proposat, a instàncies del PEN Club Català, responsable de la secció dels drets lingüístics, l’organització d’una conferència mundial sobre els drets lingüístics. De seguida el CIEMEN, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions, que havia fundat jo el 1974, s’oferí a col·laborar en la preparació d’aquesta conferència. El CIEMEN tenia ja una consolidada experiència en la recerca dels drets lingüístics, gràcies a la realització d’un programa finançat per la Comissió Europea sobre aquesta temàtica. El CIEMEN es prestava no solament a ser coorganitzador de la conferència sinó també a promoure la redacció d’una Declaració Universal sobre els Drets Lingüístics. Aquesta última iniciativa es relacionava amb un dels objectius fonamentals del mateix CIEMEN: recordar a la societat l’existència d’uns principis al voltant dels quals es pot construir la convivència humana, justa i en pau. El mateix CIEMEN ja n’havia presentat una el 1990 sobre els drets col·lectius dels pobles. L’acord entre el PEN Club i el CIEMEN va ser immediat.
Per a donar la dimensió planetària a la possible declaració sobre els drets lingüístics, la primera tasca que vam fer fou contactar el màxim nombre d’especialistes en drets lingüístics del món. Ens facilitava el treball la possibilitat de connectar-nos a través d’internet, és a dir valent-nos d’un mitjà electrònic que avui és d’abast popular però que aleshores era encara tan restringit que era difícil d’accedir-hi fins i tot als científics. Fou en tot cas la primera vegada que poguérem relacionar-nos d’un continent a l’altre amb una rapidesa i precisió llavors extraordinària.
La redacció definitiva de la declaració no arribà fins al cap de tres anys. Foren tantes les intervencions d’uns i altres i tantes les reunions plenàries o sectorials dels experts, que l’equip nombrat pel CIEMEN i el PEN Club per a reunir, sintetitzar i proposar un text concordat, va necessitar tot aquest temps. Finalment, com a conclusió d’una conferència internacional sobre els drets lingüístics, iniciada el 6 de juny del 1996, es pogué redactar i presentar com a text de consens definitiu la Declaració Universal sobre els Drets Lingüístics, al paranimf de la Universitat de Barcelona, el dia 9 del mateix mes. És a dir fa 20 anys complerts.
Una de les característiques principals d’aquesta declaració és que tracta els drets lingüístics com a tals. O sigui, a diferència d’altres declaracions fetes per a resoldre els conflictes lingüístics existents arreu, mitjançant unes normes per a salvaguardar les llengües de les anomenades majories i protegir o tutelar els drets de les definides minories lingüístiques, la nova declaració parla dels drets lingüístics de tothom i prou. Fixa l’atenció en el principi que les llengües no tenen drets sinó només els posseeixen les persones. I les persones són totes iguals en dignitat. Per tant, l’expressió de la identitat de cadascú a través de la pròpia llengua és un dret fonamental idèntic per a cada ésser humà. És a partir d’aquest postulat que cal tractar jurídicament i políticament totes les llengües i resoldre, eventualment, els conflictes lingüístics. A fi de donar les garanties perquè així sigui, s’ha de tenir en compte que les llengües, com les persones, es manifesten individualment i col·lectivament. Per tal que els drets lingüístics individuals siguin degudament respectats és imprescindible que col·lectivament, que la comunitat en la qual cada individu s’identifica, sigui plenament respectada des del punt de vista lingüístic. És impossible que els drets de l’individu puguin ser plenament respectats si no ho és la comunitat a la qual pertany. En una societat globalitzada com és la nostra ja arreu del món, les interferències de llengües o presència de llengües en un mateix àmbit o territori ha de ser tractada pensant que existeixen comunitats lingüístiques, grups lingüístics i funcions diverses de les llengües. Òbviament desapareix la categorització de llengües majoritàries i llengües minoritàries, perquè en el fons consagra la discriminació, fa una valoració dels drets des d’una perspectiva no igualitària.
Aquest és, sintèticament, el contingut i l’originalitat d’aquesta declaració.
Un mot per a acabar: aquesta declaració no tindrà tindrà l’eficàcia volguda fins que no sigui assumida per les primeres instàncies públiques mundials. Ho recorda l’article conclusiu de la mateixa declaració.
A fi d’arribar a aquesta fita, la declaració ha estat presentada ja a la seu de la UNESCO, a París, poc després d’haver estat proclamada, i posteriorment jo mateix la vaig presentar al Consell dels Drets Humans de l’ONU, a Ginebra. A les dues institucions se’ls demanava que la nostra declaració, sorgida d’una societat civil gens partidista, fos assumida com a complement de la Declaració Universal dels Drets Humans. Fins ara no hem reeixit. Per més que autoritats de fama mundial l’hagin qualificat de ser científicament, jurídicament i políticament, impecable.
Celebro que ara, ací, a Donostia hi hagi qui prengui el relleu i porti endavant una iniciativa destinada a culminar en el reconeixement ple dels drets lingüístics capaç d’instaurar definitivament la convivència i la pau lingüístiques en el nostre món. Felicitats!
Aureli Argemí
President emèrit del CIEMEN
(Acaba el text.)